A Família Torres estan de celebració. Enguany surt al mercat la 50ª anyada del gran cabernet sauvignon Mas La Plana 2020.
Considerat un dels millors cabernets mediterranis, gaudeix d’una història de determinació protagonitzada per Miguel A. Torres, quarta generació de la família.
La hitòria d'un vi: Mas La Plana
Miguel A. Torres, serà el primer membre de la saga familiar a tenir estudis específics del món del vi, quan desprès de fer químiques a Barcelona es trasllada a Dijon /França) a fer estudis d’enologia. Ens situem a principis dels anys 60 del segle XX, i al Penedès s’hi produïa raïm sobretot per l’elaboració del Cava. Estem encara en l’època de les grans produccions, on es busca el màxim rendiment en quilos a la vinya. La recuperació econòmica de la gran despesa de replantació desprès de la fil·loxera condiciona encara el pensament de la majoria de viticultors i d’elaboradors.
Però és a partir d’aquesta època quan comencen a sorgir veus que parlen de controlar la quantitat per la cerca de la qualitat i començar a elaborar millors vins.
La tornada de França, amb uns coneixements específics i la il·lusió de fer les coses diferents porta Miguel A. Torres a plantejar la possibilitat de fer un gran vi negre, en terra de blancs, amb el que era considerada la varietat que en aquells moments donava els vins més prestigiosos del món: el cabernet sauvignon.
Malgrat l’oposició paterna, Miquel Torres Carbó era qui havia fet renéixer el celler desprès de la seva destrucció el 1939 amb vins elaborats amb varietats tradicionals de la zona, Miguel A. Va plantar alguns ceps a la vinya familiar al voltant del Mas la Plana, a Pacs del Penedès.
És el 1964, el mateix any que el Beatles aterren als Estats Units o la dissenyadora Mary Quant presenta a Londres la minifaldilla, que els primers ceps d’aquesta varietat es plantaran al terreny argilo calcari al bell mig del Penedès central. Diuen que alguns d’aquests ceps eren esqueixos del cabernet d’un prestigiós Château de Pomerol, que havia anar a recuperar Jean Leon... i es va allargar fins ben entrada la dècada dels 70, substituint de mica en mica les altres varietats que ho havia plantades a la vinya.
L’any 1970, Miguel A. Torres presentava el vi al seu pare, introduint cabernet sauvignon al Gran Coronas Reserva Black Label i creant un cupatge únic amb 70% de cabernet sauvignon, 20% de tempranillo i 10 % de monastrell. El fet de que s’embotellés en una ampolla de forma borgonyona, i no la típica bordelesa, va ser una qüestió de disponibilitat, que això de les penúries d’ampolles és una cosa que ve de lluny.
Durant la dècada del 70, podríem dir que el Gran Coronas Reserva Black Label va ser un vi “experimental”, on a més d’anar augmentant la plantació i la producció, el jove enòleg anava experimentant amb altres varietats com ara el cabernet franc, que va substituir el monestrell l’any següent. Durant les anyades75,76 i 77 el cupatge era de 90& cabernet sauvignon i 10% de cabernet franc.
Als anys 70 es treballava a la vinya amb rendiments alts, les maceracions duraven dues setmanes i la criança es realitzava en roure americà nou els sis primers mesos i usat la resta del temps fins a 18 mesos.
Però quan cerques fer un gran vi negre, en terra de blancs, i no reproduir Burdeus al Penedès, l’adaptabilitat del cabernet sauvignon, i la seva capacitat d’expressat les particularitats del lloc on està plantat la fa la varietat perfecta. És per això que a partir de 1978 el Gran Coronas Reserva Black Label passa ser un mono varietal de cabernet sauvignon, sempre cercant la identitat d’aquesta varietat en un clima mediterrani.
L’afany de fer un gran vi negre al Penedès del jove Miguel A. Torres es veu recompensat el 1979 amb un fet que canviarà les coses per sempre més. França organitza des de 1976 tastos a cegues que enfronten els grans vins francesos contra vins fets fora de les seves fronteres. Si el “judici de París” marca un primer revers contra els grans vins, especialment de Bordeus, l’Olympiade des Vins, organitzada per la prestigiosa revista Gault et Millaud, no només certifica que fora de França és fan grans vins (de varietats majoritàriament gal·les), si no que consagra la primera anyada del que esdevindrà Mas la Plana quan en el tast a cegues queda en primera posició davant de prestigiosos “châteaux” com Latour, Pichon Lalande o Haut-Brion. Curiosament, el tradicional Coronas, també aconsegueix un paper destacat en el tast a cegues, aconseguint la setena posició. Finalment, un tast a cegues a França confirma als somnis i la feina de Miguel A. Torres.
Durant la dècada dels 80 es comencen a reduir els rendiments, es fa un acostament molt més ecològic a la vinya i les maceracions s'allarguen. S'introdueix de mica en mica el roure francès per a l’envelliment fins que a principis dels 90 passa a ser exclusivament d'aquesta procedència. És també en aquesta dècada on es va introduint en lletra petita el nom de la finca: Mas la Plana, però pel moment només s’etiqueta així per alguns mercats concrets.
Amb els 90 arriba un altre canvi: la recuperació dels valors més nobles del vi negre: color intens i poderosa estructura. A partir de l'anyada del 1991, el Mas La Plana recupera la seva força, resultant en un vi de gran dimensió gràcies al bon potencial del sòl, dels vells ceps de Cabernet Sauvignon i del microclima de Pacs del Penedès. Passem de graduacions que giren al voltant dels 12 graus als 13,5% vol. de la collita 1994, que va ser sotmesa a 29 dies de maceració, cosa que denota una major extracció de color i tanins.
Aquesta tendència s'allargarà fins ben entrada la primera dècada del s.XXI. Durant els primers anys (2000-2003), podem parlar d'una veritable obsessió pel roure, segurament influenciats per la tendència generalment imposada per l’americà Robert Parker, que és qui agafa un paper preeminent en la puntuació dels vins a nivell mundial. Amb l’anyada 1990 Mas la Plana comença a figurar en lletres més grans, mentre que la menció Gran Coronas va reduint la seva mida i passa a sota del nom de la vinya. A partir de 1995 les etiquetes mencionen únicament Mas la Plana, i dos anys desprès la varietat.
Podríem dir que entre les anyades 2004 (una molt bona anyada pels vins negres penedesencs) i la 2011, una reflexió s’imposa. La cura amb que es treballa aquesta vinya, uns ceps que ja comencen a tenir una edat venerable, i la necessitat de mostrar un terrer excepcional ens portarà paulatinament a una elaboració orientada cap aquest propòsit. Mas la Plana és, potser, el millor cabernet mediterrani i això és el que hem de trobar a l’ampolla. Un seguiment exhaustiu de cada una de les 11 parcel·les, on diferències subtils d’altitud de fins a 5 metres; l’orientació dels ceps, o les subtils diferències en l’aflorament del calcari fan que cada una de les parcel·les sigui única i tingui expressions diferenciades amb la resta. Aquestes diferències de cada una de les parcel·les i la seva vinificació per separat es feia gairebé des del principi de la creació del vi i és potser una de les característiques més importants de la seva elaboració.
A nivell de viticultura, el 2008 s’inscriu la finca com a ecològica. És l’any en que s’implanta el programa “Torres & Earth”, amb l’objectiu d’una reducció important en la reducció d’emissions de CO2 i la sostenibilitat. Un programa que ha portat Família Torres en ser tant pionera però potser encara més important, impulsora i exemple pels cellers d’arreu del món. I també és l’any que s’inaugura el Celler Waltraud, un celler dedicat exclusivament a l’elaboració dels grans vins de Família Torres.
La contínua recerca de l’excel·lència però, sobretot, a que els grans vins, i en especial Mas La Plana expressin un terrer i una vinya excepcional i única portarà cap a una evolució en l’elaboració en pro d’aquestes premisses i també, a la necessària adaptació al canvi climàtic en que es veuen sotmeses les vinyes del Penedès. És per això que amb la 40 anyada, la del 2010, un anyada fresca i molt qualitativa arriba una reducció en el temps de maceració, de la temperatura durant la fermentació i amb un envelliment en roure, 70% del qual es renova cada any.
Quan el 2016 s'introdueix l'ús de fudres de 30 hectolitres per fer fermentació i la maceració és només un altre pas per tal d’extreure la més pura i autèntica expressió dels raïms plantats en aquest vinya única. I la inauguració de la nova sala de vinificació el juliol del mateix any, donen encara un impuls a la recerca d’aquesta puresa i autenticitat.
Quan Torres comença a implantar la viticultura regenerativa ho fa precisament en les seves dues finques més emblemàtiques i preuades: Mas de la Rosa al Priorat i Mas La Plana al Penedès. Avui, al Penedès, compta amb el seu propi ramat d’ovelles, ruscos d’on s’extreu mel, i les noves plantacions que substitueixen les parcel·les més velles es planten en vas, no en emparrat, amb cobertes vegetals, arbres fruiters i altres plantes per tal d’augmentar la biodiversitat als magnífics sòls argilo calcaris de la finca. Encara un pas endavant en la recerca de la sostenibilitat i l’excel·lècia.
Miguel A. Torres continua encara sent l’enòleg elaborador de Mas La Plana, amb la gran ajuda d’en Joan Calvet, l’expert de la casa en cabernets i merlots des de la seva incorporació el 1999. El coneixement que tenen d’aquesta vinya, de la varietat i un seguiment exhaustiu de tot el que l’afecta, com els períodes de sequera i la pujada de temperatures d’aquest últims anys permeten que avui puguin presentar al món la 50ª anyada d’un vi que ha esdevingut un mite: Mas La Plana 2020.
Sergi Castro Solé
Sommelier
